Amb la Llei 2/2012, d’Estabilitat Pressupostària i Estabilitat Financera, el govern popular de Rajoy i Montoro establia un marc normatiu molt restrictiu a les diferents administracions, però especialment als ajuntaments. No només declarava impropis molts dels servicis que els ajuntaments estaven oferint -per cert una part de la norma hui ja invalidada pel mateix Tribunal Constitucional-, sinó que els obligava a externalitzar i privatitzar molts altres per la impossibilitat de fer noves contractacions públiques de personal. Tot acompanyat d’un augment de la pressió impositiva, especialment en l’IBI. La finalitat, aprimar l’administració fins a límits excessius i prioritzar que tot l’estalvi obtingut es destinara a reduir el deute amb els bancs, els grans beneficiats. I, per descomptat, amb l’amença de la intervenció de l’Estat.

El resultat després d’uns anys d’este austericidi aplicat a les administracions locals són la desaparició, la reducció o la deterioració de servicis, que sovint s’han de suplir amb imaginació i sobreesforç; unes plantilles reduïdes i envellides per la impossibilitat de cobrir les vacants; uns estalvis que majoritàriament se n’han anat -i se’n van- als bancs, bé a reduir el deute o bé a engrossir uns comptes de què els ajuntaments no poden disposar però els bancs sí. I, en el millor dels casos, part dels diners s’han pogut destinar a allò que han anomenat inversions financerament sostenibles. És a dir, de manteniment, res d’obra nova.

Hui, només el fet d’incorporar als pressupostos municipals diners líquids que l’Ajuntament té als bancs, com ara el romanent de tresoreria, el patrimoni municipal del sòl o altres inversions afectades, genera inestabilitat pressupostària, l’incompliment de la perversa regla de gasto i l’obligació d’aprovar un pla economicofinancer tutelat de nou per l’Estat. Això és un fre absolut a les polítiques municipals, als servicis envers la ciutadania, a la rehabilitació dels espais urbans o a la consecució dels objectius estratègics de la Unió Europea. Això no és democràtic, en ser un abús del poder de l’Estat en contra de l’autonomia local.

L’Ajuntament de Meliana hem liquidat l’exercici 2016 amb 620.002,79 € de superàvit i un romanent de tresoreria d’1.779.523,47 €. Però si mirem algunes xifres que estem coneixent estos dies, el superàvit de l’Ajuntament de València ha sigut de 42 milions d’euros i el de la Diputació de València de 33,7 milions. No són excepcions, és la realitat de la major part de les entitats locals. Una quantitat ingent d’euros que hui estan als bancs i no es destinen a fer inversions, a millorar els servicis i, sobretot, a generar ocupació. Un aspecte que no s’entén amb 3.750.876 persones sense faena a tot l’Estat al final de febrer.

Diu el Govern que el 31 de març aprovaran els comptes de l’Estat per al 2017, document on es concreten estes normes econòmiques. Sense cap mena de dubte, hi ha d’haver un punt d’infexió important que revertisca esta política de l’austericidi que està llastant les respostes públiques dels ajuntaments a la ciutadania. Si no és així, el govern popular estarà atemptant de nou contra els interessos i el benestar de la ciutadania.

(Article d’opinió publicat en El Periódico de Aquí del divendres 24 de març de 2017)