L’Autoritat de Transport sempre ha sigut la solució

AcordATres

Estos dies es firmava l’acord a tres bandes, Generalitat, Ajuntament de València i Diputació, per a restablir el servici d’autobusos de l’EMT a diversos pobles. Un servici que fou suprimit el 2012 pel govern de Rita Barberà en no satisfer els municipis les demandes econòmiques de l’Ajuntament de València. Un servici que ara es reclamava al govern de progrés encapçalat per Joan Ribó. El debat de fons real és que l’àrea metropolitana mai ha tingut una autoritat per a coordinar, planificar i finançar el transport del milió i mig de persones que hi vivim, ni tan sols el fallit Consell Metropolità de l’Horta, suprimit l’any 1999 i que mai va tindre competències reals en transport.

PlànolAuttobús

Des de l’oposició, i ara des dels governs del canvi, sempre hem tingut clar que la solució és l’Autoritat Metropolitana del Transport. Especialment perquè és la via d’accés al contracte programa i al finançament dels pressupostos de l’Estat. Amb eixa convicció vam respondre a la crida de la Generalitat per a la firma de la declaració institucional de creació de la dita autoritat. I, amb eixa convicció, Compromís estem impulsant als ajuntaments l’aprovació de mocions que ratifiquen eixe convenciment i la seua creació com més prompte millor. I ho fem des de la lleialtat institucional i l’esperit de col·laboració amb el govern de l’Acord del Botànic.

AMT

Tots els municipis tenim problemes de mobilitat i de transport històrics, en alguns casos amb infraestructures de fa més de 120 anys que al llarg del temps només han tingut alguna millora puntual, però que no han resolt el problema ni s’han adequat a una realitat urbanística canviant i a les necessitats de mobilitat actuals. Des de l’Horta Nord no entenguérem al seu dia per què la línia 3 del metro es va projectar només fins a l’estació del Palmaret d’Alboraia, per exemple, i es va desaprofitar l’ocasió de modernitzar la línia i preparar-la per a donar el servici que hui necessitem. Decisions que vint anys després encara patim.

Palmaret

Per això, des de Compromís hem observat l’actitud d’alguns alcaldes de l’àrea metropolitana com un autèntic vodevil. Si la solució real estava identificada, si el camí i l’obligació estaven assumits en l’Acord del Botànic, si tots els actors estaven definits en la declaració institucional, la solució transitòria també era evident, l’acord assolit estos dies. Era qüestió de centrar el debat i els contactes on calia. Per tant, quina era la finalitat de les actituds d’estos alcaldes i alcaldesses, de les seues reaccions aïrades, de les declaracions vehements, de les plantades institucionals, de les amenaces a col·lapsar el centre de València en plenes Falles? Només poden ser-ne dos, l’intent polític de desgastar amb titulars mediàtics l’alcaldia de València de Compromís o, pitjor encara, desgastar el govern de la Generalitat que té les competències en transport. En qualsevol dels casos, actituds allunyades de l’esperit de l’Acord del Botànic.

Acord

(Article publicat en Levante-emv el divendres, 22 d’abril de 2016)

El PP patix estrés posttraumàtic

En les últimes conteses electorals, el Partit Popular ha perdut un bon grapat de milions de vots i la major part dels governs, que en molts casos ha estat exercint durant anys a mena de règim. A més, amb la caiguda del dit règim, estan aflorant nombrosos casos de corrupció que s’estenen per tot arreu com una veritable organització mafiosa. Això genera molt de desconcert, perquè no se sap qui pot ser el pròxim investigat. En les files populars, tots aquells que han ocupat càrrecs polítics o de gestió rellevants es miren de reüll. Tot això està generant un trauma important al si de l’organització, i entre la militància i el seu electorat s’ha estés el desconcert, el desànim i la desafecció.

Estrés

Tot plegat fa que en el dia a dia la resta d’organitzacions polítiques i de responsables institucionals, els dels governs del canvi, observem entre els populars un estrés posttraumàtic important que els porta a fer una oposició molt descentrada, crispada, desenfocada i fora de la realitat.

Meliana n’és un bon exemple. Primer calia crispar-ho tot, fins i tot les festes locals amb allò dels llibrets o les processons, inclosa l’amenaça de denúncia per part de la senyora Bonig per prohibició i vulneració dels drets fonamentals. Si això fóra cert, no s’hauria presentat la denúncia ja fa temps? Hui és l’hora que no en sabem res. Això sí, la senyora Bonig va presidir la processó com a presidenta del PP. Potser només buscava uns titulars de premsa.

Tot això adobat durant estos mesos d’un únic argument polític, la defensa de les senyes d’identitat i la invasió catalanista. Sempre amb paraules grosses, catastrofistes o apocalíptiques amb l’única finalitat de dibuixar un escenari de conflicte entre valencians i generar un relat irreal amb una clara finalitat partidista, quan l’única realitat és la gran crisi social que ens ha deixat la política popular de les retallades. A Meliana, l’absurd i el ridícul dels populars es produïa en l’últim ple ordinari. Alhora que presentaven una moció en defensa de les senyes d’identitat, el Tribunal Superior de Justícia els condemnava per la seua política en contra del valencià, la senya d’identitat més important dels valencians i les valencianes.

Els senyors Cuesta, Esteve, Rodríguez o Escutia, en lloc d’assumir l’error i demanar disculpes al poble de Meliana, s’han mostrat desafiadors en un clar menyspreu a la justícia i a les institucions: “Lo volveríamos a hacer una y mil veces”. És la manera de fer del partit, una manera que s’evidencia cada dia a l’hora de fer front als escàndols judicials pels nombrosos casos de corrupció que empastifen el PP.

I de relats ficticis, en podíem llegir un altre del senyor Escutia, regidor popular, en estes mateixes pàgines fa uns dies, ‘Gran herencia, deficiente gestión‘. És curiós, un immoble afectat per un procés judicial que va finalitzar al juliol del 2007, just quan els populars van accedir al govern municipal, ha esdevingut la seua “gran herencia”. No sé si tardar huit anys a aconseguir un preacord verbal amb el propietari és la millor carta de presentació. El ben cert és que el nou govern, en estos pocs mesos, hem tancat aquell preacord; hem consignat els diners en el pressupost -que no hi eren-; hem formalitzat la compravenda; hem facilitat la retirada de tones de runa, trastos i ferralla; hem realitzat la permuta de la parcel·la annexa; hem tancat l’edifici amb seguretat i estem elaborant el projecte de demolició -que tampoc existia-, i que a més afectarà part de la propietat confrontant. Sembla que fer la faena és una “deficiente gestión”.

La negació de la realitat, el desconcert o la desorientació són símptomes clars de l’estrés posttraumàtic. Els aconselle que s’ho facen mirar.

(Article publicat en El Periódico de Aquí del dicendres 8 d’abril de 2016)